La Nova Nova Cançó

Hi ha músics que hem d'elogiar, perquè cantin bé o cantin malament, estan fent un magnífic treball perquè adolescents, joves, i els que ara anomenem adults contemporanis, "joves" entre 30 i 40 anys, tornin a anar als concerts a cridar a pulmó els noms dels seus ídols, com els seus pares havien fet amb Serrat, Lluís Llach, o Maria del Mar Bonet.

Aquests músics els hem d'elogiar perquè gràcies a ells hi torna a haver catalans que si aconsegueixen donar la mà al seu ídol preferit no se la rentaran durant 15 dies. L'última dècada només hem sentit i hem tarenejat les lletres de les cançons de grups espanyols, com Pereza o El canto del loco. Estic parlant d'un resorgiment sense precedents de la música Pop Folk catalana. Es tracta de Manel, Els Amics de les Arts, Mishima i Antònia Font. Sí que els cantans d'Antònia Font fa temps que els sentim, però no és fins l'explosió de la resta d'aquests grups catalans que els adorem. I estimem als quatre grups, sense gaires predileccions ni manies. Pels quatre grups ens hem barallat amb els companys per aconseguir entrades per un dels dos, tres o quatre concerts que han fet. Són el renaixament de la nova cançó que tan van impulsar els cofundadors dels setze jutges fa dues dècades. Però podriem preguntar-nos a què es deu aquest èxit inèdit. A escala petita, a nivell de marca catalana o fins i tot espanyola, surten i tenen gran èxit a les xarxes socials, com Justin Biebber, o Lady Gaga, que ja és la cantant que té més seguidors al twitter, per cert. Com els cantants del pop internacional, tenen boníssimes discogràfiques i bons managers, a més són bona gent. Ni ells mateixos comprenen per què tenen tan èxit. Jo tampoc ho comprenc. Hi ha cançons de Manel que encara no entenc però m'agraden. En canvi hi ha cançons d'Eduard Iniesta que m'agraden i entenc. També és un compositor català, més ben dit, un gran músic i compositor català. Però tan i fa, els 4 grups renaixentites de la música catalana, canten en català i són bona gent. Lloats siguin!