Tan de bó tothom tingui una segona oportunitat aquest Nadal

Feia molt que no escrivia sobre cultura, però ahir vaig assistir a la lectura d'una obra de Charles Dickens sobre l'esperit del Nadal 'Bon Nadal, Senyor Scrooge', que crec que ens pot ajudar a reflexionar en un moment en què a Catalunya hi ha un milió i mig de persones en risc d'exclusió social i una pobresa infantil del 25%.

Aquest conte de Nadal de Dickens,  que es suma a les grans obres realistes i de crítica social de l'autor, que narren la pobresa de les barriades de Londres a mitjans segle XIX, com 'Oliver Twist' o 'David Copperfield'  es pot extrapolar fàcilment a l'actualitat.

El senyor Scrooge és un home adinerat que odïa el Nadal perquè no sap estimar i la seva avarícia el converteix en un home despreciable i solitari. Mentrestant al seu voltant hi ha nens que es moren de fam, com el petit Tim, el fill del seu dependent mal pagat.

Durant la Nit de Nadal, però, tres esperits entren a casa seva. El primer li ensenya la felicitat dels seus Nadals d'infant; el segon el condueix pel present a les cases on els pobres celebren el Nadal tot i no tenir gairebé res per menjar però són feliços perquè estimen i es senten estimats; i el tercer li mostra un Nadal futur. És mentre és espectador del Nadal futur i es veu a si mateix en el llit de difunt on ningú el vetlla
que s'adona de la seva maldat. Per fortuna, els esperits de Nadal li atorguen una segona oportunitat i es troba de nou a casa seva abans que les famílies comencin el dinar del dia més important de l'any. Li faltarà temps per encarregar un gran pollastre i presentar-se a dinar a casa del seu empleat.

Gràcies a l'avís dels esperits, el Senyor Scrooge és a temps de rebre el missatge del Nadal i donar amor a tots els que l'envolten. Tant de bo no calguin esperits perquè tothom s'adoni que té una segona oportunitat aquest Nadal. No cal que ningú doni més del que té ni grans fortunes. Tothom té a les seves mans valorar què necessita per viure i què pot compartir amb els més necessitats. No és millor aquell qui dóna molt perquè té molt sinó aquell que té poc i ho comparteix. Agafant l'actualitat, no és millor el Sr Amancio Ortega per donar 20 milions a càrites si és el tercer homes més ric del món, tot i que no es pot obviar que aquests diners poden ser una gran solució per moltes boques i cal valorar-ho, que el pobre noi que només té cinc euros per donar a un captaire.

Poquet a poquet junts podrem fer grans coses, com aconseguir el record de recollida d'aliments pel gran recapte de dissabte passat, tothom va posar el que va poder en funció de la seva situació. A les portes del Nadal, tant de bo a tots ens arribi una segona oportunitat.

Nits amb molta màgia

Quan les coses no van bé cal reinventar-se, tornar a començar o fer una mica de màgia. Aquest és el cas del Restaurant Màgic de Molins de Rei (Pintor Carbonell, 13) portat per dues parelles d'amics. Funciona amb el lema "màgia a la taula" i això comprèn màgia en el menjar i en els trucs del màg Albert Camats.

Actualment l'única forma de tenir èxit és buscar la diferenciació, explica Camats. Aquest amant dels trucs ha hagut d'engegar una altra vegada el negoci de la màgia, després d'haver tancat 'La Taverna de l'Albert' també a Molins que es basava en el mateix model de negoci i funcionava molt bé.

Una plaent nit d'estiu

Era divendres i feia calor. I només uns focus que sortien des d'un  punt alt de l'escenari  il·luminaven la foscor de Montjuïc on es troba el Teatre Grec. Tan sols per seure en aquell amfiteatre i sentir el silenci de la nit i de les veus d'un públic a la llunyania, ja valia la pena ser allà. Però llavors van començar els aplaudiments i la Banda Municipal de Barcelona i la Coral Càrmina van omplir tot l'escenari.
En aquell ambient idíl·lic, érem a punt de partitcipar en una reflexió conjunta de clam a la Pau i de despreci a la guerra.

Bogeria de classes

Títol: Senyoreta Júlia  Autoria: Patrick Marber (a partir de la "Senyoreta Júlia" d'August Strindberg) Intèrprets: Julio Manrique, Cristina Genebat i Mireia Aixalà  Direcció: Josep Maria Mestres Espai: Teatre Romea

"La senyoreta Júlia" d'Agust Strindberg (1888) volia ballar amb els criats una nit de Sant Joan, la de Patrick Marber (1945) volia lligar-se un criat la nit en què el partit laborista amb el lema d'igualtat de classes havia guanyat les eleccions. I la de Josep Maria Mestres s'ha adaptat a aquesta última "senyoreta" portant-la  fins a la bogeria i les contradiccions més insalvables. 
Coets, patards i música sonaven aquella nit a casa la "senyoreta Júlia" (Cristina Genebat), mentre dos criats en John (Julio Manrique) i la Cristina (Mireia Aixalà) es prometien un ball. 

Cinemes Renoir

                                         Fotografia extreta de Lanetro:  http://ves.cat/J

                                         

Ahir quan vaig anar al cinema Renoir les Corts a  veure Els nens salvatges em vaig enterar de dues coses. 

La primera és una fatal notícia: Renoir les Corts tancarà a finals d'aquest mes o a principis del següent. Vaig tenir un gran disgut perquè aquest és el cinema del meu barri on vaig sempre i es caracterítza perquè a diferència de les grans sales,  totes les pel·lícules que emet són en versió original i amb subtítols, i així als que ens agrada podem gaudir d'escoltar el propi timbre dels actors. A més els cinemes Renoir tenen l'amabilitat de dedicar un espai a la lectura i distribueixen de forma gratuïta la revista La gran ilusión sobre cinema.

Bons o dolents?

Títol: Els nens salvatges  Direcció: Patricia Ferreira  Any: 2012 Gènere: Drama  Repartiment: Marina Comas, Àlex Monner, Albert Baró, Aina Clotet, José Luis García Pérez, Montse Germán, Francesc Orella, Marc Rodríguez, Clara Segura, Eduardo Velasco, Emma Vilarasau i Ana Fernández  Productora: Distinto Films i Áralan Films  Distribuïdora: Alta Classics  Biznaga d'or a la millor pel·lícula, Biznaga de plata al millor guió, millor actor de repartiment (Àlex Monner) i millor actriu de repartiment (Aina Clotet)

Els nens salvatges  procura mostrar com és el món dels adolescents des de la seva prespectiva. La directora del film Patricia Ferreira explica que l'adolescència és una etapa desconeguda, i tan ràpid la passem l'oblidem. Però que passa pel cap dels adolescents, com viuen el pas de nens a persones que han de començar a pendre les seves decisions i moldejar el seu propi caracter? L'Oky (Marina Comas), l'Àlex Monner (Álex) i el Gabi (Albert Baró) són companys d'Institut i tenen 15 anys. L'Oky és una noia reservada, tímida i que no fa enfadar mai els professors, això vol dir que està bé, que és feliç, que l'entenen?

A un mes i mig de la nova edició del Grec, festival de Barcelona

El nou director del teatre Grec, Ramon Simo, ens explica com el Festival Grec s'està gestionant per tirar endavant la  programació malgrat els temps difícils. 

-Com li  afecta la crisi al Teatre Grec?

 Hi ha problemes deguts a les restriccions econòmiques que afecten, sobretot, a companyies i productores que habitualment treballen amb el grec.  El Grec funciona a base, sobretot, de coproduccions, però ara mateix és molt difícil trobar socis amb qui coproduir espectacles, siguin públics o privats, és per això que estem començant una línia de treball de coproducció internacional

-Quina reducció pressupostària ha patit el Grec des de l'ajuntament de Barcelona? Teniu menys patrocinadors?

El pressupost per a aquest 2012 ha baixat un 5% nominal.  Si li sumes l'Ipc i diverses pujades de preus en els serveis, estaríem parlant d'una pèrdua de capacitat aproximadament del 8 o 9%  comparat amb altres institucions o teatres, que han patit retallades del 15 al 25%, no és gaire.  El patrocini també ha baixat, bàsicament perquè ara les empreses no dediquen tants diners a la comunicació i perquè estan a l'espera de si surt finalment una llei de mecenatge que els procuri molts més avantatges fiscals. No començaran a invertir altre cop fins que la llei no estigui clara.

L'Institut del teatre, escenari dels futurs professionals

Aquesta entrevista que us adjunto forma part del cicle d'entrevistes que he fet  per un reportatge per explicar com es gestiona el teatre malgrat la crisi. La directora de l'institut, Magda Puyo, m'explica com haurien de veure els alumnes del centre el Teatre i com es preparen per ser bons professionals.

 L'institu del teatre és la gran escola de Barcelona d'Escenografia,

Interpretació, coreografia, Tècniques de so, i molts etcètres.
-Com s'estan preparan  els alumnes de l'escola per ser qui faran
possible el teatre d'aquí a uns anys?

És molt difícil explicar una cosa així en poques frases però intentaré
donar algunes pistes: podem dir que l'escola d'Art Dramàtic intenta
basar els seus estudis en tres àmbits fonamentals: la tècnica, la
pràctica i la reflexió. Ser actor/actriu o directora o escenògraf és
primer un ofici, però cal provocar que a més de ser un ofici sigui un
art. Ensenyar a "fer art" és quasi impossible, però si que es poden
donar les eines, estètiques, ètiques i tècniques per poder
desenvolupar una certa predisposició que algunes persones tenen pel
teatre. Margarida Xirgu deia que una de les tasques fonamentals d'una
escola de teatre és allunyar dels escenaris a aquelles persones que no
serveixen, ja que poden "fer molt mal a l'art teatral" (no sé si
tothom hi estaria d'acord). Si entreu a la pàgina web de l'institut
(Escola d'Art dramatic) podràs comprovar el tipus de matèries que
s'ensenyen. actualment a més la titulació és equivalent al Grau
Universitari.
És evident que hi ha alumnes que volen fer culebrots a la tele, altres
que volen triunfar als teatres públics, però sempre hi ha alumnes que
volen, amb el teatre, expressar la seva vivència, què pensen del món,
de l'ésser humà... per a ells el teatre és una manera de comunicar
missatges i intentar coneixer la realitat (un coneixement no basat en
l'art)... aquest són en realitat els futurs artistes compromesos amb
el seu entorn i amb el teatre... però és clar, la realitat és molt
dura i més ara... o sigui que fan el que poden.

Mestre Joaquim Maria Puyal, premi al català de l'any 2011

Puyal ha reivindicat en el seu discurs que més enllà d'una societat en crisi econòmica, actualment hi ha una societat en crisi moral. Per això ha fet un clam a favor de la societat democràtica que tira endavant a través de la cultura de l'esforç i un clam al periodisme de qualitat, que permet a través d'informacions reponsables una societat lliure. I ha assegurat que la crisi del moment no és només per culpa d'uns ´Descarats polítics i negociants sense excrupuls, sinó que la crisi actual és un problema i una falta de tots. Tothom s'ha oblidat d'esforçar-se, i la felicitat s'ha comfos amb els diners. I coincidint amb el dia de la vaga dels mestres, ha recordat que també hem perdut valors, ´els pares han d'ajudar als mestres`ha dit. I finalment ha parlat del periodisme, de la seva feina. D'aquest ofici essencial per la democràcia en què els poders no li faciliten gens la producció d'informacions lliures. Elperiodisme no només ha de superar la crisi econòmica sinó també la crisi moral,els periodistes han de ser responsables d'elaborar missatges acreditats per assegurar la democràcia, perquè aquesta només pot ser lliure amb informació acreditada. Així mateix ha demanat a la ciutadania en general que no faci trampes quan juga al solitari(fent menció a una frase del president Mas), perquè només amb un comportament íntim exemplar, tots junts pensarem idees lúcides per sortir de la crisi. Gràcies per aquest primer discurs lúcid.

Changeling

Avui TVC, Televisió de Catalunya, ha estrenat Changeling, l'intercanvi en català, a la televisió. Pels qui no vàrem poder veure la película dirigida por Clint Eastwood y protagonizada por Angelina Jolie fa dos anys als cinemes ha estat una nova oportunitat per ser còmplices d'una mare, Christine Collins (Angelina Jolie), que no es conforma en acceptar un nen que no és el seu fill quan la policia fa veure que li retorna el fill que havia perdut. Aquest film basat en els assessinats del galliner de Wineville a Los Ángeles (E.E.U.U) i la desaparició i l'intercanvi de nens, mostra l'amor incondicional d'una mare per trobar al seu fill al preu que sigui i les injústicies a què estava sotmesa la societat nord- americans dels anys vint. Un dia que Christine Collins torna de fer una substitució a on treballa de telefonista no troba el seu fill Walter a casa i després de buscar-lo pel poble truca a la polícia, un cos molt críticat per la seva ineficiència, sobretot pel pastor del poble. La policia li fa saber que fins al matí no podran treballar amb el cas i segur que el nen torna aquella mateixa nit a casa, malgrat ella demana que el busquin immediatament en ser un nen que mai s'escaparia. La polícia per cobrir-se de glòria en no trobar a Walter entrega a la mare un altre nen al cap de cinc mesos. Christine està evocada al fracàs en recriminar a la polícia que aquell nen no és el seu, els polícies ja han guanyat un prestigi en fer veure que han trobat el fill perdut i no reconèixaran mai la seva incompetència , en comptes d'això la porten a un psiquiatre. Allà ella s'adona de la barbaritat dels psiquiatrics, hi ha més dones com ella tractades de boges només per haver dit o fet algú que no era del gust dels polícies i quan alguna es queixa la fan callar amb decàrregues elèctriques. Aquest film fa qüestionar-se com la voluntat demagògica d'uns quans posa en perill o pot dur fins a la misèria la vida dels vilatans d'un poble. Per sort, però, en el pitjor dels casos sempre hi ha gent bona: un pastor,un advocat, l'amo de la telefonia l'ajuden. I finalment la pel·lícula acaba amb un toc d'esperança per Christien Collins, la possibilitat de què el seu fill sigui viu.

#Novullpagar

La cultura del #Novullpagar ha agafat força aquest migdia al peatge de Vilassar de Mar.

Freeknowledge

El debat al CCCB #Freeknowledge on ha intervingut Luis Angel Fernández Hermana, Vincent Puig i Marc Garriga, moderat per Karma Peiró, ha il·lustrat una vegada més l'auge de les audiències participatives. Hem fet un recull de les piulades sobre el debat.


En el debat s'ha questionat què és el coneixement i si aquest pot ser gratis, si la wikipedia, l'enciclopedia de coneixement lliure serà eterna, o la viabilitat de la pràctica de l'open data, dades a l'avast de tothom.

Conseqüències d'una unió artificial, Iugoslàvia

Ressenya del llibre Cita a Sarajevo 

  

Títol del llibre: Cita a Sarajevo  Autor: Francesc Bayarri  Any: 2009 Gènere: Periodisme d'investigació, biogràfic  Editorial: Editorial El Tàvec, L'eixam edicions   220 pàgs.

El periodista valencià Francesc Bayarri aprofita les vacances d’estiu per desplaçar-se fins a Sarajevo i trobar l’entrellat d’un cas d’investigació periodístic que l’inquieta des de fa un any.   Es tracta d’un assassinat que hi va haver al poble de Carcaixent el 20 d’abril de 1969, a la València franquista, del màxim responsable dels camps de concentració de la Croàcia aliada del nazisme, el general Vjekoslav Luburic o Maks Luburic; tot i que els diaris sotmesos a la dictadura parlaven en un principi d’un tal Vicente Pérez García, patriota, anticomunista i gran catòlic. El que sí tenien clar els diaris de l’època és que l’assassí era Ilija Stanic, un comunista enviat pel general Tito, en ser l’únic sospitós dels fets.

Latituds

Jo també he cantat al Palau de la Música

Títol: Fèlix Millet, el gran impostor  Autor: Jordi Panyella  Any: 2012 Gènere: Periodisme d'investigació  Editorial: Angle Editorial  350 pàgines

El redactor de tribunals  del diari Avui Jordi Panyella ens presenta un llibre en què recull tota l'experiència que ha tingut seguint el cas Millet l'estiu del 2010. És un llibre en què el periodista s'aparta de fer judicis, i es limita únicament a explicar l'espoli del Palau a través de les notícies que han sortit publicades, i de les entrevistes que ell mateix ha realitzat a treballadors del Palau o periodistes. 

El cas Millet és la història d'un home que des de petit ha tingut una única obsessió: fer diners. I no li ha importat si per aconseguir-ne, perjudicava a tercers o embrutava el nóm de la seva família. I encara menys li ha importat saquejar la principal institució cultural de Catalunya, el Palau de la música, i implicar en aquesta trama secreta totes les esferes de la societat catalana. 

Un dels capitols del llibre que a mi m'ha commogut més és el tituat Jo he cantat al Palau. Perquè com Panyella jo també he estat una nena afortunada que he tingut la gran sort de cantar en un escenari únic dissenyat per l'arquitecte Domènech i Montaner. Jo cantava a la coral Sant Jordi i encara recordo com em picava el jersei blanc de coll alt que havíem de dur tota la coral, i la felicitat de cantar en aquell edifici privilegiat i l'escalfor del públic. Durant la direcció de Millet al Palau molt poques corals van poder cantar a l'edifici, perquè el preu per interpretar era astrnòmic, ja que Millet pujava el preu perquè  bona part del pagament el destinava als seus  gastos personals. Això és i ha de ser imperdonable!

Per si us animeu a llegir Fèlix Millet, el gran impostor us deixo l'enllaç d'una entrevista que va fer Josep Cuní al programa  8 al dia a l'escriptor del llibre, Jordi Panyella: http://ves.cat/bd_K

Mauswitch

Petit comentari del llibre Maus

d’Art Spiegelman

Aquesta llibre és fantàstic per dues coses. La més evident és que per primera vegada veiem la Segona Guerra Mundial i l’Holocaust en còmic, on cada raça està representada per un animal. Això atrau al lector des del moment en què aconsegueix un exemplar, perquè el gat davant d’un signe nazi i els ratolins espantats de la tapa ja t’inciten a descobrir aquest nou format per explicar una tragèdia de magnitud immesurable com després veure’m a les pàgines del llibre.

La segona cosa que fa fantàstic el llibre és que Art Spiegelman no explica la història d’un testimoni de l’Holocaust qualsevol, sinó que a través del conjunt de vinyetes narra la seva pròpia història per arribar a conèixer la del seu pare, víctima del nazisme. Spiegelman ens fa còmplices d’un moment de la seva vida com a jove dibuixant i periodista en què intenta intimar amb el seu pare per tirar endavant un llibre sobre l’Holocaust, i així tenim l’oportunitat de llegir dos llibres de Maus: el dels jueus a Mauswitch i el d’Artie Spiegelman i els seus maldecaps per elaborar el còmic. 

EVA

No es pot programar el que sents 

Títol: EVA  Direcció: Kike Maíllo  Any: 2011 Duració: 94 minuts  Gènere: Ficció  Repartiment:Daniel Brühl, Marta Etura, Alberto Ammann, Lluís Homar, Claudia Vega, Anne Canovas, Sara Rosa Losilla, Manel Dueso  Productora: Escándalo Films S.L. / Saga- Productions

l'Eva (Claudia Vega) és una nena molt intel·ligent i molt riallera. Per això no és estrany que quan el seu tiet, l'Àlex (Daniel Brühl), torna a Santa Irene després de 10 anys per acabar un robot que va deixar a mitges, la trï a ella com a model.
Junts  i amagats dels pares de l'Eva, intentaran confeccionar un robot en un moment en que cada vegada més els humans convien amb figures mecàniques. Però res surtirà com ells es pensen i és que com diu el subtítol de la pel·lícula no es pot programar el que sents.


Us deixo amb el trailer final de la pel·lícula

AH, AH, AH i ESPAGUETIS!

Títol del documental: María y yo Direcció: Félix Fernández de Castro Any: 2010 Gènere: Documental, familiar, biogràfic Repartiment: Miguel Gallardo, María Gallardo, May Suárez, Vanessa Castellano, Daida Martín, Felisa Pérez Ruiz, Miguel Pizarro Lorenzo, Micaela Cabrera, Guacy Ramírez Viera Distribuidora i Productora : Bausan Films

Félix Fernández de Castro volava de Madrid a Mallorca mentre llegia el còmic “María y yo” de Miguel Gallardo. Es tractava d’un relat autobiogràfic de l’autor  i la seva filla, Maria, que concentrava la majoria de les pàgines en un avió que volava de Barcelona a Canàries, i això li facilitava capbussar-se en aquella història. Des del seu seient d’ avió Fernández de Castro va començar a conèixer la història que compartien el Miguel i la Maria. El Miguel havia representat i explicat en primera persona el que representava anar a buscar la Maria cada 15 dies a Canàries i portar-la a Barcelona. La Maria és una nena a qui li agrada molt menjar, sobretot espaguetis! Li encanta jugar amb la sorra i contar-ne els granets i té una especialitat: memoritzar els noms de totes les persones que han passat per la seva vida i fer-ne llistes. Però a la Maria li costa molt rebre i classificar informacions  perquè les rep desordenades i barrejades, i per això es tanca en un món de paperets de colors.