Conseqüències d'una unió artificial, Iugoslàvia

Ressenya del llibre Cita a Sarajevo 

  

Títol del llibre: Cita a Sarajevo  Autor: Francesc Bayarri  Any: 2009 Gènere: Periodisme d'investigació, biogràfic  Editorial: Editorial El Tàvec, L'eixam edicions   220 pàgs.

El periodista valencià Francesc Bayarri aprofita les vacances d’estiu per desplaçar-se fins a Sarajevo i trobar l’entrellat d’un cas d’investigació periodístic que l’inquieta des de fa un any.   Es tracta d’un assassinat que hi va haver al poble de Carcaixent el 20 d’abril de 1969, a la València franquista, del màxim responsable dels camps de concentració de la Croàcia aliada del nazisme, el general Vjekoslav Luburic o Maks Luburic; tot i que els diaris sotmesos a la dictadura parlaven en un principi d’un tal Vicente Pérez García, patriota, anticomunista i gran catòlic. El que sí tenien clar els diaris de l’època és que l’assassí era Ilija Stanic, un comunista enviat pel general Tito, en ser l’únic sospitós dels fets.

Francesc Bayarri planteja  tres històries en una. Per una banda Cita a Sarajevo és una novel·la autobiogràfica sobre el cas que investiga ja que a tothora seguim el fil de la narració a través dels seus pensaments. També és una novel·la històrica perquè a través del cas que l’ocupa, explica la història dels Balcans des del moment en què un estudiant tuberculós, Gavrilo Princip dispara contra els prínceps Francesc Ferran i la seva dona, Sofia, els qui havien de ser els successors de l’imperi austrohongarès, i així segons molts llibres d’història comença la Primera Guerra Mundial. I ens il·lustra la història global del llibre amb un context literari, apropant-nos a obres d’autors que fan referència a algun episodi dels Balcans.  I finalment és una obra periodística en què ens inquietem com ell a l’hora de prendre decisions periodístiques perquè avanci la investigació.

Primerament Bayarri, en la seva novel·la autobiogràfica sobre el cas d’estudi, es planteja reconstruir l’opció més lògica: “Stanic [l’assassí] torna a Iugoslàvia com un heroi després de liquidar un dels pitjors enemics exteriors de Tito”. O “És Stanic un nóm inventat i en realitat és el Ramon Mercader de la península dels Balcans?”. Bayarri és planteja si el cas de l’assassinat és tal i com consta a la declaració oficial d’Ilija Stanic a Sarajevo el 1969, on Stanic afirma que ell com a aferrat comunista va matar a cops a Luburic mentre el titllava de fill de mare ústaixa, quan resulta que ell també era fill de mare ústaixa i de pare combatent a l’exercit nacionalista croat. Per tant, Bayarri es pregunta és Ilija un agent doble? A quin dels seus rostres ha estat fidel, i a quin ha traït?  En un llibre serbi del1991, Bayarri descobreix que malgrat la declaració oficial d’Ilija Stanic  el 1969, Stanic és nacionalista croat com els seus pares i com Luburic, però està obligat a matar el general si no vol que la seva mare i els seus germans acabin a les presons de Tito, malgrat sembla que al final no ho fa. I així el periodista Bayarri va trobant diferents llibres i suplements que l’ajuden a elaborar les seves pròpies hipòtesis sobre el cas. Quan finalment Bayarri troba a Stanic, i aquest li explica la seva pròpia història, entenem que el cas és molt més complex del que ens imaginaven, perquè ell en realitat no mata a Luburic tot i que a causa d’uns pactes per salvar la memòria del general Pavelic li dóna un verí pensant que és un somnífer. A València, Stanic explica coses diferents.

Es pot considerar que Bayarri va tenir una cadena de sort. Va decidir anar a Bòsnia- Hercegovina, rebutjant la resta de llocs possibles per trobar a Stanic, com Australia tal i com deia la Interpol, o Croàcia o Sèrbia. El problema és que Bayarri no ha aconseguit saber la veritat de la història, cap document sobre el cas explica la realitat, i Stanic explica una pel·lícula del què va fer, el que funciona és la conspiració. Tot i així Bayarri fa un treball amb molta humilitat, ha fet bé la seva feina. No ha tingut por, només volia descobrir què va passar, l’única conseqüència a tall anecdòtic és que els nazis actuals li volen comprar els arxius que té sobre Stanic.

La novel·la històrica que explica Francesc Bayarri combina flaixos de la història dels Balcans amb cites d’autors importants, com en el cas del premi Nobel Ivo Andric de Bòsnia- Hercegovina, per entendre els costums i desavinences d’aquells països: “La barreja de costums orientals i de civilització centreeuropea crea a ací [Sarajevo] una forma peculiar de vida social, on els nadius competeixen  amb els immigrants en la creació de noves necessitats i de noves ocasions per a la dilapidació” o aquesta ”Tots necessiten diners, i, per cert, molts més dels que posseeixen”. Aquestes frases es solapen amb les pròpies que diu ell en observar la Sarajevo dels primers anys del segle XXI: “Un lloc on la història de la que els seus habitants de totes les classes i religions i ideologies i alfabets no eren capaços d’assimilar” o “els joeves volien emmigrar a alemanya i menyspreaven la política, la vida era molt més barata que a València”. Cal fer-se, però,  un esquema de la història dels Balcans abans de començar a llegir per no perdre’s en les pàgines del llibre: abans de la IGM, Croàcia formava part de l’imperi austrohongarès i Sèrbia d’una altra entitat ortodoxa. Durant la IIGM els croats van massacrar els serbis per motius nacionalistes i després de la guerra amb la unió de tots els pobles dels Balcans, el que s’anomena Iugoslavia, els serbis es fan amb el domini militar. Amb el general Tito al capdavant, hi havia una combinació entre les ideologies marxistes i el capitalisme d’occident. Amb la caiguda del mur de Berlín, Iugoslavia es va descomponent i els serbis protagonitzen una neteja ètnica a Bòsnia- Hercegovina de liquidació de musulmans: 9.000 musulmans són assassinats a Sbernica els anys 90.

Ens situem ara amb la novel·la periodística de Cita a Sarajevo de Francesc Bayarri. A l’autor se li encenen totes les bombetes de la curiositat i comença a investigar el cas en un moment en què la pressa mediàtica fa que la majoria de periodistes es limiten a navegar per les hemeroteques per informar sobre coses del passat. Tota l’obra està plena de reflexions periodístiques. Francesc Bayarri reflexiona sobre la feina de periodista mentre treballa. Com fan Arcadi Espada amb Raval o Janet Malcolm amb El periodista y el asesino. Descarta així fer un llibre de ficció basat en una història real, com va fer Truman Capote a A sang freda, i comença a acumular documentació i fonts per tirar endavant aquesta història. L’únic que no s’entén: Per què no intenta parlar amb els fills de Maks Luburic? En tot cas, Francesc Bayarri abandona les vacances del 2003  i es posa a treballar! Encara deu haver coses que no sap, i potser més endavant descobrirà, a vegades fins i tot per casualitat, com trobar, per exemple, que el 20 d’abril, a més de ser el dia en què va ser assassinat Luburic, és també quan es celebra el naixement de Hitler.

Cita a Sarajevo també fa una pinzella de l’Espanya franquista, en ser a Valencia on es va produir l’assassinat. Reconeixem en el llibre molts tics del franquisme: A Carcaixent es parla valencià però està prohibit; els veïns a falta de coneixements, llavors freqüents, anomenen general polonès a Luburic, en no saber ni situar al mapa els Balcans; el divorci està prohibit, però Luburic en estar protegit per franquistes aconsegueix quedar-se amb els seus fills i anular el seu matrimoni; així com entreveure la incompetència d’Espanya en no ser capaç d’adonar-se que un home de Tito estava allí, si realment era així....

Al final la novel·la ens deixa amb un gust dolç. Stanic s’ha fet una persona de bé, s’ha casat amb una dona musulmana amb qui té un fill, fet que mostra que les diferents ètnies es comencen a avindre i quan visita València diu que parlarà amb la seva antiga novia, Cònsuelo...

Cita a Sarajevo és no només una oportunitat per conèixer un cas de periodisme d’investigació, sinó també un exemple per entendre com ha d’actuar un periodista en aquests casos, i per conèixer la història dels Balcans. Una història que com llegíem fa dos dies a La Vanguardia a la pàgina 8 de la secció Internacional, viu un moment en què soldats serbis, musulmans i croats reclamen junts una pensió justa, una nova guerra, però almenys junts.