Bogeria de classes

Títol: Senyoreta Júlia  Autoria: Patrick Marber (a partir de la "Senyoreta Júlia" d'August Strindberg) Intèrprets: Julio Manrique, Cristina Genebat i Mireia Aixalà  Direcció: Josep Maria Mestres Espai: Teatre Romea

"La senyoreta Júlia" d'Agust Strindberg (1888) volia ballar amb els criats una nit de Sant Joan, la de Patrick Marber (1945) volia lligar-se un criat la nit en què el partit laborista amb el lema d'igualtat de classes havia guanyat les eleccions. I la de Josep Maria Mestres s'ha adaptat a aquesta última "senyoreta" portant-la  fins a la bogeria i les contradiccions més insalvables. 
Coets, patards i música sonaven aquella nit a casa la "senyoreta Júlia" (Cristina Genebat), mentre dos criats en John (Julio Manrique) i la Cristina (Mireia Aixalà) es prometien un ball. 





Però qui pot apartar-se dels desitjos i els capricis de la "senyoreta"? La nena de la casa fa i desfà com li plau. I seguint el so dels petards que anuncïen  barrega de classes decideix ficar-se al llit del criat. 
Mai millor dit i que quedi clar no al seu llit, o a qualsevol racó d'una casa de rics, sinó dins l'estança dels criats i dins del llit del criat. 
Perquè l'últim que farà la "senyoreta" és marxar de casa del criat, un cop serà a dins no tindrà forces per marxar i desentendre's d'aquella classe més baixa, com si el que estés passant als carrers i dins de casa del criat formés part d'un mateix episodi, d'una mateixa fusió. 
Així començarà un codi que compendrà sexe, superioritat entre classes i gèneres que només entrendran en John i la "senyoreta", o potser només "la senyoreta" o potser ningú. Una "senyoreta" que vol ficar-se dins del llit del criat, però que a l'hora el despista quan li recorda que ella mana. Una "senyoreta" que esgotarà al públic per les seves pors i esperances, contradiccions i inseguretats. Una "senyoreta" que es pot comparar amb una altra senyoreta d'una altra obra realista de finals del XIX, la senyoreta Emma Bovary de Gustave Flaubert. Emma Bovary que com la "senyoreta Júlia" no entén el món en què viu, també buscarà refugi amb diferents amants, fins i tot amb Rodolphe Boulanger, un don Juan de Yonville, però almenys Emma sap què fa, mentre que la "senyorta Júlia" esgotarà al públic i al propi criat per les seves contradiccions. Dilemes possibles entre l'atracció que sent pel criat, la seva posició, i el moment que es viu a fora.
Però i el criat? En John manté les formes, mentre la seva promesa, Cristina,  comparteix estança amb ells, però quan aquesta se'n va a adormir, en Jhon canvïa.
Fins llavors predomina el poder de la superioritat entre classes, però mica en mica la superioritat de gènere, de l'home en front a una indefensa pubilla augmenta. El que no sabrem mai és si en John consuma l'amor amb "la senyoreta" com a esclau que segueix les seves ordres, com a home que la desitja i la domina, o com a única motivació progressar a costa de la riquesa d'ella i marxar lluny a fer-se ric.
Finalment com si res hagués passat la nit anterior, Cristina, l'única racional, demanarà anar a Missa com si allà tots els pecats es poguessin curar. Però ja serà massa tard, John i una Júlia ja desvirgada restaran a la casa del criat.
 Però com Emma Bovary, Júlia no marxarà amb el seu amant i només li quedarà una sortida.
Una Júlia que esgotarà al més pacient, un cansament que aconsegueix el que pretenia, increpar al públic. Una obra que tot i això, també picarà alguna vegada l'ullet a l'espectador.