AH, AH, AH i ESPAGUETIS!

Títol del documental: María y yo Direcció: Félix Fernández de Castro Any: 2010 Gènere: Documental, familiar, biogràfic Repartiment: Miguel Gallardo, María Gallardo, May Suárez, Vanessa Castellano, Daida Martín, Felisa Pérez Ruiz, Miguel Pizarro Lorenzo, Micaela Cabrera, Guacy Ramírez Viera Distribuidora i Productora : Bausan Films

Félix Fernández de Castro volava de Madrid a Mallorca mentre llegia el còmic “María y yo” de Miguel Gallardo. Es tractava d’un relat autobiogràfic de l’autor  i la seva filla, Maria, que concentrava la majoria de les pàgines en un avió que volava de Barcelona a Canàries, i això li facilitava capbussar-se en aquella història. Des del seu seient d’ avió Fernández de Castro va començar a conèixer la història que compartien el Miguel i la Maria. El Miguel havia representat i explicat en primera persona el que representava anar a buscar la Maria cada 15 dies a Canàries i portar-la a Barcelona. La Maria és una nena a qui li agrada molt menjar, sobretot espaguetis! Li encanta jugar amb la sorra i contar-ne els granets i té una especialitat: memoritzar els noms de totes les persones que han passat per la seva vida i fer-ne llistes. Però a la Maria li costa molt rebre i classificar informacions  perquè les rep desordenades i barrejades, i per això es tanca en un món de paperets de colors. 

La Maria és autista. I Miguel Gallardo és un dibuixant amb molta tècnica que va començar els seus dibuixos inspirant-se amb les il·lustracions de Popeye i ara fa il·lustracions pel New Yorker però ha passat per una vasta tradició d’estils agafant influències del pop art, de Mariscal, fins arribar a imitar els dibuixos de Tintin. Miguel Gallardo deu ser del parer d’Andy Warhol quan deia- Per què crear un estil nou si ja n’hi ha tants. Però quan el Miguel està amb la Maria desconnecta el mòbil i fa dibuixos diferents. Durant les estones que passen a l’avió, el Miguel ha d’estar amb quatre ulls sobre la María, ha de fer-li entendre que no passa res si per dinar no hi ha espaguetis, encara que ella cridi ah, ah, ah i ha de lliurar els seus dibuixos de tota tècnica per fer  simples icones amb una rapidesa exemplar, quan la Maria li descriu personatges. Així el Miguel i la Maria s’ho passen bé  volant, són unes hores en què el pare només pot estar pendent de la Maria per tenir-la controlada i la Maria és feliç de tenir el seu pare només pendent d’ella i poder-li demostrar  que és l’única capaç  de recordar tan bé els noms de totes les persones que han passat per les seves vides.

Quan Fernández de Castro baixa de l’avió que l’ha dut fins a Madrid té clar que parlarà amb Miguel Gallardo per fer un documental d’aquesta història amb uns objectius molt clars. Tal i com el director explica a les memòries de la pel·lícula, el film haurà de conservar el mateix to d’amor, d’humor i d’humanitat que el còmic. El film mantindrà el gènere autobiogràfic del còmic des de la visió del pare i ningú sobreactuarà. Com es podrien simular les actituds de la María, quan la María real és l’estrella de tots els relats?  En el documental serà molt important reflectir els hàbits de la María, i mostrar des de la perspectiva del Miguel com viuen tota la família. 

El director tot això ho aconsegueix de la millor manera utilitzant per exemple vestits i banyadors diferents per mostrar les rutines de la María. Però el que és més important és que en el film queda pal·les com el Miguel viu la discapacitat de la seva filla i els petits reptes que pare i filla aconsegueixen dia a  dia amb una combinació immillorable d’imatge real i dibuixos fets pel Miguel. Al final, però, hi ha una sorpresa. El llargmatratge no acaba amb la perspectiva del pare sobre el que desitja per la Maria que es recull a tot el film: Una playa inacabable de arena fina, un horizonte azul, un sol que nunca se pone y un cubo rojo. Al final el que sentim són les perspectives i expectatives de la Maria: Es- pa-gue-tis!